PART 6 - Els llançaments

El llançament de pes es desenvolupa en un cercle de 2,135 metres, un contenidor d'1,22 m. i el sector de caiguda. Les fases del llançament consten d'una posició inicial d'esquena a la zona de caiguda, col.locació del pes, desplaçament lineal o amb rotació i una fase final. El pes d'homes pesa 7,260 quil. i el de dones 4,000 qui.

El llançament de disc compta amb un cercle de llançament de 2,50m, una gàbia protectora i un sector de caiguda. Les fases consten d'una posició inicial d'esquena a la zona de caiguda, d'un pivotatge acompanyat d'un gir o desplaçament i fase final. El disc d'homes pesa 2,000 quil. i el de dones 1,000 qui.

La instal·lació del llançament de javelina consisteix en un passadís de 30 a 36,50 metres amb una amplada de 4 i un sector de caiguda. Les fases consten d'una agafada, cursa, passes de col.locació i fase final. La javelina d'homes pesa 800 grams i la de dones 600 grams.

La instal·lació del llançament de martell és un cercle de llançament de 2,135 de diàmetre, gàbia protectora i un sector de caiguda. Les fases consten de agafada, voltetjos inicials, girs i fase final. El martell d'homes pesa 7,260 quil. i el de dones 4,000 qui.

PART 5 - Els salts

El salt d'alçada tracta de que l'atleta superi el llistó que indica una alçada determinada impulsant-se amb un sol peu. L'atleta acaba la prova quan no supera una mida determinada després de tres intents.
La tècnica actualment emprada és el salt de fosbury, es va començar a utilitzar als Jocs Olímpics de 1968 per Dick Fosbury que va ser desqualificat per utilitzar la seva tècnica, fins aleshores inèdita, tot i que finalment se li va concedir la medalla d'or en veure que no infringia cap norma.
Es tracta de fer la batuda amb el peu contrari a la direcció del salt, i passar el llistó d'esquena formant un arc.

El salt de perxa és una especialitat atlètica que consisteix a passar per sobre d'un llistó sense fer-lo caure amb l'ajut d'una perxa o barra flexible per poder saltar més alt. L'atleta acaba la prova eliminat després del tercer intent nul, igual que en salt d'alçada.
L'atleta comença amb una cursa, en arribar a poca distància del matalàs recolza la perxa a un caixetí reglamentari i gràcies al fet de tenir-la agafada amb les mans pot superar el llistó passant primer les cames, després el cos i finalment els braços, moment en què deixa anar la perxa.

El salt de llargada és una prova atlètica que consisteix en agafar embranzida corrent sobre un pla horitzontal (cursa) i saltar (batuda)amb una cama des de la taula de fusta i intentar anar el més lluny posible (vol) aterrant en la sorra de la millor forma (caiguda)per no perdre centímetres.

El triple salt comença amb una cursa, com la del salt de llargada, és fa una primera batuda a la fusta, un cop fet el salt s'ha de caure sobre la mateixa cama, per immediatament impulsar-se per al segon salt, caient, ara, sobre l'altre peu, el qual donarà origen al tercer i darrer salt que donarà pas a la caiguda a la sorra.

Els salts de llargada i triple és donen per nuls (no vàlids) si es trepitja o sobrepassa la línia de batuda amb el peu. La distància del salt es mesura des de la taula de batuda fins a la marca més endarrerida sobre la sorra marcada pel cos de l'atleta.

PART 4 - Les Curses

Les curses de velocitat són totes aquelles on la distància a recórrer és inferior a 400 metres. De tal manera que els 100, els 200 i els 400 són categoritzades en aquest grup. Aquestes curses tenen una característica comú, i és què l'atleta comença la cursa ajupit als estrebs (més coneguts com a "startings" o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de cursa.

Les curses de mig-fons són aquelles compreses entre els 800 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes proves no es comença amb "startings", sinó de peu a les ordres de les veus del jutge de sortides que diu:
"als vostres llocs" i dona el tret de sortida.

Les curses de fons estàn agrupades en les següents distàncies, els 5.000, 10.000 i la marató (42.195 metres que és realitza fora de la pista).

Les curses amb tanques s'agrupen en tanques curtes, 110 metres per a homes i 100 metres per a dones, i tanques llargues, 400 metres amb un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama (cama d'atac), passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament al terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos, de tal manera que queda paral·lela al terra(cama de pas). Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera.

Les curses de relleus hi participen habitualment 4 atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada (4 x 100/4 x 400) i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip. El canvi s'ha de produir en una zona de 20 metres. Si durant la cursa a un atleta li cau el testimoni, aquest l'haurà de recollir i no un altre del seu equip. A més, a l'hora de recollir-lo no es pot entrar a un altre carril si això pot interferir en un atleta contrari.

En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, tot i que sovint no es compleixi completament aquesta norma, serveix per evitar que els atletes facin una cursa i no una marxa. Només se sancionarà si s'incompleix clarament, l'atleta que ho faci rebrà les targetes dels jutges. Les distàncies habituals comprenen els 20 i el 50 qui.

FANNY BLANKERS-KOEN -Holanda- (4medallas de oro - Olimpiada de Londres 1948)

ATLETISMO FEMENINO

SALIDA DE VELOCIDAD (Asafa Powell)

SALIDA DE TACOS EN LAS CARRERAS DE VELOCIDAD

PART 3 - Elements atlètics

ALGUNOS ELEMENTOS ATLÉTICOS

INTALACIONES
El Atletismo agrupa una serie de disciplinas deportivas que tienen su base en los gestos más naturales del cuerpo humano: la marcha, la carrera, los saltos y los lanzamientos. Para poder poner en práctica estas pruebas, se suele utilizar un estadio de atletismo, que podrá ser de pista cubierta o al aire libre. Las pruebas que en esta web se tratan se realizan al aire libre.


LA PISTA
La longitud de una pista estándar de carreras será de 400 m. La pista tendrá dos rectas paralelas y dos curvas cuyos radios serán iguales. A no ser que sea una pista de hierba, el interior de la pista estará limitado por un bordillo de material apropiado, de aproximadamente 5 cm. de alto y un mínimo de 5 cm. de ancho.

LA ZONA DE CALENTAMIENTO
Es muy normal que se encuentre en una zona anexa al estadio.

JUEZ DE SALIDA
El juez de salida, como su nombre indica, es el encargado de dar la salida de la prueba y el que deberá juzgar cualquier hecho ocurrido en el comienzo de la misma. Cuando se trata de una carrera con salida por pasillos, el juez de salida trasmitirá las órdenes por medio de los altavoces o deberá situarse a una distancia lo suficiente próxima de los participantes para que éstos comprendan, perfectamente, sus instrucciones. Si a juicio del juez, se produce una salida incorrecta, será el encargado de ordenar su repetición. Las voces del mismo en las carreras de velocidad son: A sus puestos!!!... Listos!!!...disparo!!!.

LA CAMPANA
El toque de campana indica que empieza la última vuelta a la pista. Se utiliza únicamente en carreras.

LA FOTO-FINISH
Es un sistema fotográfico avanzado que permite aclarar los puestos exactos cuando la llegada es muy ajustada.

PART 2 - Vocabulari/Història

Diccionari d'atleta

Aquest diccionari recull uns quatre-cents cinquanta termes de l’àmbit de l’atletisme amb les denominacions i la definició en català i amb els equivalents en castellà, francès i anglès. La terminologia recollida, d’acord amb l’arbre de camp del diccionari, fa referència sobretot a l’espai de competició, les modalitats i les proves de cada modalitat, l’equip requerit, els esportistes, els jutges i l’organització. Més informació a:

http://www.termcat.cat/dicci/atletisme/index.html

Historia

El atletismo es la forma organizada más antigua de deporte y se viene celebrando desde hace miles de años. Las primeras reuniones organizadas de la historia fueron los Juegos Olímpicos, que iniciaron los griegos en el año 776 a.c. Durante muchos años, el principal evento Olímpico fue el Pentatlón, que comprendía lanzamientos de disco y jabalina, carreras pedestres, salto de longitud y lucha libre. Otras pruebas, como las carreras de hombres con armaduras, formaron parte más tarde del programa. Los romanos continuaron celebrando las pruebas olímpicas después de conquistar Grecia en el 146 a.c. En el años 394 de nuestra era, el emperador romano Teodosio abolió los juegos.
Tras la prohibición de Teodosio, durante ocho siglos no se celebraron competiciones organizadas de atletismo. Restauradas en Inglaterra alrededor de la mitad del siglo XIX, las pruebas atléticas se convirtieron gradualmente en el deporte favorito de los ingleses. En 1834, un grupo de entusiastas de esta nacionalidad acordaron los mínimos exigibles para competir en determinadas pruebas. También en el siglo XIX se realizaron las primeras reuniones atléticas universitarias entre las universidades de Oxford y Cambridge (1864), el primer mitin nacional en Londres (1866) y el primer mitin amateur celebrado en Estados Unidos en pista cubierta (1868).
El atletismo adquirió posteriormente un gran seguimiento en Europa y América. En 1896se iniciaron en Atenas los Juegos Olímpicos, una modificación restaurada de los antiguos juegos que los griegos celebraban en Olimpia. Más tarde, los juegos se han celebrado en varios países a intervalos de cuatro años, excepto en tiempo de guerra (años 1916, 1940 y 1944). En 1913 se fundó la Federación Internacional de Atletismo Amateur (IAAF). Con sede central en Montecarlo, la IAAF es el organismo rector de las competiciones de atletismo a escala internacional, estableciendo las reglas y dando oficialidad a los récords obtenidos por los atletas. Més informació a:

http://concurso.cnice.mec.es/cnice2005/50_educacion_atletismo/curso/archivos/historia.htm

PART 1 - Presentació

Presentem dins l’àrea d’Educació Física aquesta unitat didàctica durant el segon trimestre a l’alumnat de 2n d ’ESO com un contingut bàsic de la motricitat humana, ja que l’Atletisme és un esport molt específic per treballar aquest aspecte ja què caminar, córrer, saltar i llançar son accions d’allò més naturals per els essers humans. L’atletisme, com esport individual, implica una sèrie de vivències intenses per a l’alumnat que el practica, i que són difícilment comparables a aquelles que es produeixen en la pràctica de l’esport col•lectiu.
Com introducció a l’Atletisme ens basarem en l’adequació de les habilitats motrius orientades aquest esport: curses llises i amb tanques, relleus, salts i llançaments.

ATLETISME A L'1X1

AVUI PODEM COMENÇAR PER VEURE UN VÍDEO, DE FET, PRESENTAREM AQUESTA UNITAT I QUÈ MILLOR AMB UN CLIP DE "CARROS DE FUEGO"...

Chariots of Fire.