El salt d'alçada tracta de que l'atleta superi el llistó que indica una alçada determinada impulsant-se amb un sol peu. L'atleta acaba la prova quan no supera una mida determinada després de tres intents.
La tècnica actualment emprada és el salt de fosbury, es va començar a utilitzar als Jocs Olímpics de 1968 per Dick Fosbury que va ser desqualificat per utilitzar la seva tècnica, fins aleshores inèdita, tot i que finalment se li va concedir la medalla d'or en veure que no infringia cap norma.
Es tracta de fer la batuda amb el peu contrari a la direcció del salt, i passar el llistó d'esquena formant un arc.
El salt de perxa és una especialitat atlètica que consisteix a passar per sobre d'un llistó sense fer-lo caure amb l'ajut d'una perxa o barra flexible per poder saltar més alt. L'atleta acaba la prova eliminat després del tercer intent nul, igual que en salt d'alçada.
L'atleta comença amb una cursa, en arribar a poca distància del matalàs recolza la perxa a un caixetí reglamentari i gràcies al fet de tenir-la agafada amb les mans pot superar el llistó passant primer les cames, després el cos i finalment els braços, moment en què deixa anar la perxa.
El salt de llargada és una prova atlètica que consisteix en agafar embranzida corrent sobre un pla horitzontal (cursa) i saltar (batuda)amb una cama des de la taula de fusta i intentar anar el més lluny posible (vol) aterrant en la sorra de la millor forma (caiguda)per no perdre centímetres.
El triple salt comença amb una cursa, com la del salt de llargada, és fa una primera batuda a la fusta, un cop fet el salt s'ha de caure sobre la mateixa cama, per immediatament impulsar-se per al segon salt, caient, ara, sobre l'altre peu, el qual donarà origen al tercer i darrer salt que donarà pas a la caiguda a la sorra.
Els salts de llargada i triple és donen per nuls (no vàlids) si es trepitja o sobrepassa la línia de batuda amb el peu. La distància del salt es mesura des de la taula de batuda fins a la marca més endarrerida sobre la sorra marcada pel cos de l'atleta.
